Amb motiu del Dia Internacional del Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH), que se celebra el 13 de juliol, especialistes de la UOC posen el focus en el fenomen del «waiting mode». Aquest concepte, descrit per la psicopedagoga i professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, Sylvie Pérez, es refereix a una desconnexió atencional involuntària, una mena de «mode pausa» o stand-by en què l’individu entra sense intenció conscient.
Tot i que aquest fenomen no és exclusiu dels infants amb TDA i TDAH, són aquests perfils els més vulnerables. També ho són els nens amb TEA (trastorn de l’espectre autista), dislèxia, diverses dificultats d’aprenentatge, dèficits en funcions executives, historial de fracàs escolar o alta sensibilitat al fracàs.
El «waiting mode» no és un terme clínic oficial, sinó un concepte divulgatiu que s’utilitza per facilitar la comprensió. Funciona com un mecanisme de protecció davant d’una sobrecàrrega d’estímuls, una frustració perllongada o problemes no resolts; en altres paraules, s’activa quan s’esgoten els recursos cognitius.
Segons Pérez, els mecanismes principals que expliquen aquest estat són: una sobrecàrrega cognitiva o atencional que el menor no pot gestionar; una indefensió apresa, on s’anticipa el fracàs i es deixa d’esforçar; una resposta al desbordament emocional o la sensació de judici, que activa l’amígdala i porta a un «mode supervivència» inhibint les funcions executives; o una manca de motivació, ja que, en no percebre possibilitat d’èxit, els circuits de recompensa dopaminèrgics deixen d’activar-se.
«En el ‘waiting mode’ es produeix un esgotament dels recursos cognitius, i això fa que entrem en aquest mode, com si se sobrecarregués el sistema, de manera que s’atura i deixa de rebre informació fins que es torna a connectar», detalla l’experta de la UOC.
Com detectar si un menor ha entrat en «waiting mode»
Pérez explica que, en aquest estat, «el nen o el menor hi és físicament, però mentalment està fora del grup». Analitza els comportaments més característics segons les condicions del desenvolupament i de l’aprenentatge cognitiu (CDAC), ja que, a més del TDAH, també s’ha identificat en l’autisme o la dislèxia.
L’experta aclareix que aquests infants no són disruptius, no interrompen ni molesten. Al contrari, es queden callats, en un mode passiu, sense demanar ajuda. El perfil típic és el del nen «no atent» que pot mantenir-se en aquest estat durant molt de temps sense ser detectat.
Un exemple d’alumne amb TDA podria ser un infant que, tot i participar activament, pot perdre el fil i no aconseguir organitzar-se mentalment, la qual cosa el porta a entrar en «waiting mode». Es queda en espera, en silenci, sense poder avançar si ningú el guia explícitament.
En el cas d’un alumne amb dislèxia o una altra dificultat d’aprenentatge, si l’activitat implica llegir, pot desconnectar-se com a mecanisme d’autoprotecció (mirar per la finestra, fer gargots), esperant que la tasca acabi, que algú l’ajudi o que simplement passi el temps. Estudis recents en universitats italianes revelen que els nens amb dislèxia presenten un dèficit específic en la inhibició de retorn (IOR), un mecanisme crucial per desconnectar l’atenció visual.
Pel que fa a l’autisme, succeeix un fet similar: els infants amb dificultats en funcions executives necessiten un senyal explícit per començar (com un «semàfor verd»), i, si no el reben, romanen constantment en espera.
Què NO és el «waiting mode»
Sylvie Pérez insisteix en les confusions al voltant d’aquest fenomen. No és una mostra de mandra ni de manca d’interès per part del menor, ni tampoc una forma de resistència passiva, ja que no és voluntari. Es tracta d’una resposta d’autoprotecció davant la incapacitat d’afrontar una tasca, per falta de condicions que permetin un aprenentatge significatiu.
El nen entra en un estat de suspens fins que pot rebre ajuda o entendre com avançar, ja sigui per una intervenció externa o per la creació de les condicions adequades. És fonamental no culpabilitzar els alumnes, tenint en compte que el fenomen respon a factors atencionals, emocionals o motivacionals.
Comprendre aquesta dinàmica permet transformar les pràctiques educatives per acompanyar millor els alumnes i ajudar-los a superar aquest bloqueig. «Com que no es generen les condicions perquè es produeixi un aprenentatge real, el nen o adolescent activa el ‘waiting mode’ com a mecanisme d’autoprotecció, en què es desconnecta fins que pugui donar una resposta positiva», explica Pérez.
Factors desencadenants del «waiting mode»
L’experta resumeix quatre factors clau que poden provocar aquesta desconnexió en els menors:
- Dèficits en funcions executives, freqüents en nens amb trastorns del neurodesenvolupament o CDAC (condicions del desenvolupament i de l’aprenentatge cognitiu), com el TDAH, l’autisme o dificultats d’aprenentatge.
- Disfunció en els sistemes de recompensa després d’experiències repetides de fracàs, la qual cosa redueix la tolerància a recompenses lentes o complexes d’assolir.
- Dificultats d’organització vinculades a l’atenció i a les funcions executives.
- Alta sensibilitat al fracàs i a la comparació, que porta a l’adopció d’estratègies d’evitació.
La intervenció ha d’abordar aquests mecanismes per trencar el bloqueig sense estigmatitzar. «Sovint es tracta de nens molt sensibles al fracàs o a la comparació amb els altres, de manera que recorren a autoprotegir-se i a l’evitació», assenyala la psicopedagoga.
Una investigació de la Universitat d’Oregon sobre distracció i mind-wandering en entorns escolars indica que els estudiants amb TDAH es desconnecten de manera passiva i no disruptiva a causa de la sobrecàrrega cognitiva, la baixa motivació, l’escassa autoregulació i la manca d’estructura. Aquestes desconnexions, sovint invisibles, s’han d’interpretar com un desajustament entre les demandes de l’entorn i les capacitats de l’alumne, no com a errors individuals.
El «waiting mode» a l’estiu
Durant l’estiu, la falta d’estructura, l’excés d’estímuls i la presència de persones desconegudes en entorns com casals, colònies o vacances familiars poden propiciar el «waiting mode». Infants i adolescents amb TDA, TDAH, autisme o altres dificultats es veuen sobreestimulats pels canvis de rutina i les noves instruccions, la qual cosa dificulta la seva adaptació.
Com a resposta, s’aïllen sense molestar, es mantenen passius, sense implicar-se, o prop de figures de confiança. Aquest estat no equival a apatia o avorriment, sinó a una pausa a l’espera d’un senyal clar per implicar-se. Establir una certa rutina dins de la flexibilitat estival pot contribuir a reduir aquesta desregulació.
El «waiting mode» també pot manifestar-se en activitats organitzades si l’infant no comprèn per on començar, fins i tot si la proposta està ben estructurada. En casos de TDAH, l’atenció salta entre estímuls, es perd el fil i s’interromp l’autoregulació. Si l’activitat és en grup i no es coneixen bé les seves característiques, pot semblar que el nen és despistat, desinteressat o apàtic, quan en realitat està en aïllament o anticipant un error per experiències prèvies similars.
Estratègies per sortir del «waiting mode»
Sylvie Pérez assenyala que no sempre és necessari intervenir. Si el nen entra breument en «waiting mode» però aconsegueix reconnectar-se sol, és aconsellable respectar aquest procés d’autoregulació. La intervenció es fa necessària quan el bloqueig persisteix i el nen no progressa. Els senyals d’alerta són: no iniciar tasques, dispersar-se, actuar per inèrcia, no molestar, però tampoc participar ni aprendre.
Davant d’aquests casos, cal donar una instrucció clara i concreta, en passos petits i seqüencials, que trenqui la passivitat: «comença per això», «escriu la primera frase i després seguim». També pot ser útil assignar una responsabilitat senzilla, oferir opcions («per on vols començar?», «ho fem junts?») o introduir pauses amb un propòsit («ves a buscar això i seguim»).
Per reduir la càrrega cognitiva, es recomana fraccionar tasques, utilitzar suports visuals o materials manipulables i evitar la sobreexposició, especialment si parlar en públic resulta bloquejant. Partir de l’interès del nen és fonamental per reconnectar-lo.
La intervenció ha de combinar estructura i atenció emocional: anticipar, valorar el nen més enllà del seu rendiment i evitar judicis. Pérez també insisteix en la necessitat de transformar els entorns perquè siguin inclusius: «El que hem de canviar són els entorns i tornar-los cada vegada més inclusius, ja que el que beneficia a un els beneficia a tots.» Els experts defensen redissenyar els entorns educatius per fer-los més inclusius, flexibles i sensibles a la diversitat neurocognitiva, incorporant estratègies com la reducció de la càrrega cognitiva, l’ús de suports visuals i una atenció més personalitzada als senyals de desconnexió.
