La discapacitat, la gran absent del debat

La discapacitat, la gran absent del debat
Un moment del debat electoral celebrat ahir // Foto: Captura de la senyal de la Academia de Televisión/RTVE

Ahir vaig seguir el debat amb l’esperança de sentir propostes, compromisos i visions de futur sobre aquells temes que afecten directament la vida de milers de persones. Tanmateix, vaig acabar amb una sensació de decepció, perplexitat i, per què no dir-ho, de profunda indignació. Mentre els candidats dedicaven minuts i minuts a retrets, estratègies partidistes i debats que semblaven més pensats per generar titulars que no pas per solucionar problemes reals, hi havia un gran absent a l’escenari: la discapacitat.

No parlo d’una qüestió menor ni d’un assumpte que afecti una petita part de la població. Parlo de milions de persones que conviuen cada dia amb barreres físiques, socials, laborals i administratives. Parlo de famílies que sovint han de convertir-se en cuidadores, gestores, defensores i lluitadores dels drets dels seus fills, filles, pares o mares. Parlo de persones que continuen trobant obstacles per accedir a una feina, a un habitatge, a l’educació o, simplement, a una vida digna i en igualtat d’oportunitats. Davant d’aquesta realitat, resulta difícil entendre com la discapacitat continua ocupant un lloc tan secundari en el discurs polític.

Mentre escoltava els diferents candidats, em preguntava quantes vegades es pronunciaria la paraula discapacitat. Quants compromisos concrets sentiríem sobre accessibilitat universal. Quines mesures es plantejarien per garantir una vida independent. Quines iniciatives es proposarien per millorar la inclusió laboral, educativa i social. La resposta, malauradament, va ser pràcticament cap. I això és preocupant. Però encara és més preocupant que sembli normal.

- PUBLICITAT -

Perquè quan la discapacitat desapareix dels debats polítics, el missatge que es transmet és que els drets d’aquest col·lectiu poden esperar. Que hi ha altres prioritats. Que ja en parlarem un altre dia. I la realitat és que fa massa temps que moltes persones esperen. Esperen recursos, esperen suport, esperen accessibilitat, esperen reconeixement i esperen que els seus representants públics entenguin que no són ciutadans de segona categoria.

Mentre els candidats dedicaven minuts i minuts a retrets, estratègies partidistes i debats que semblaven més pensats per generar titulars que no pas per solucionar problemes reals, hi havia un gran absent a l’escenari: la discapacitat

També vaig trobar absolutament incomprensible l’escassa o nul·la atenció dedicada a la Llei ELA. Una norma que ha costat anys de reivindicacions, de mobilització i de lluita per part de les persones afectades, les seves famílies i les entitats socials. Una llei que no neix d’un debat teòric ni d’un càlcul electoral, sinó d’una necessitat urgent i humana. Darrere de cada reclamació hi ha persones que saben que el temps és un bé escàs. Persones que conviuen amb una malaltia devastadora i que necessiten recursos, atenció especialitzada i suport continuat per mantenir la seva qualitat de vida i la seva dignitat.

Quan els polítics ignoren aquesta realitat o la releguen a un paper secundari, no estan oblidant una qüestió administrativa. Estan oblidant persones concretes. Persones amb noms i cognoms. Persones que cada matí es desperten sabent que la seva lluita no és ideològica ni partidista, sinó simplement una lluita per viure amb dignitat. Per això em va semblar irresponsable que un tema d’aquesta transcendència no ocupés l’espai que mereixia dins del debat.

La política hauria de ser molt més que una competició de frases enginyoses, de retrets creuats o de missatges pensats per viralitzar-se a les xarxes socials. La política és, o hauria de ser, l’eina que tenim com a societat per respondre als problemes reals de les persones. I la discapacitat, la dependència i les malalties neurodegeneratives no són qüestions marginals. Són realitats que formen part del nostre present i del nostre futur. Qualsevol de nosaltres, en qualsevol moment de la vida, pot acabar necessitant els recursos, els serveis i les polítiques que avui semblen tan llunyanes.

Quan la discapacitat desapareix dels debats polítics, el missatge que es transmet és que els drets d’aquest col·lectiu poden esperar. Que hi ha altres prioritats. Que ja en parlarem un altre dia. I la realitat és que fa massa temps que moltes persones esperen

Potser el més preocupant és que no és la primera vegada que passa. Cada campanya electoral escoltem grans discursos sobre economia, seguretat, habitatge o fiscalitat, qüestions evidentment importants. Però massa sovint la discapacitat només apareix de manera testimonial, com si fos una nota a peu de pàgina. Com si parlar d’inclusió real no generés prou titulars. Com si els drets de les persones amb discapacitat fossin una qüestió sectorial i no una qüestió de drets humans.

Com a persona que conviu amb una discapacitat i que ha tingut l’oportunitat d’entrevistar centenars de persones, responsables polítics, activistes i representants de la societat civil, tinc cada vegada més clar que el progrés d’una societat no es mesura només pel seu creixement econòmic ni pels seus indicadors financers. Es mesura, sobretot, per la manera com tracta les persones més vulnerables. Es mesura per la seva capacitat de garantir oportunitats, autonomia i dignitat a tothom. I encara tenim molt camí per recórrer.

Per això, més enllà de les sigles i de les preferències polítiques de cadascú, crec que és legítim exigir més. Exigir debats que mirin la realitat de cara. Exigir que la discapacitat deixi de ser invisible. Exigir que lleis tan importants com la Llei ELA siguin tractades amb la seriositat i l’atenció que mereixen. Exigir que els partits deixin d’utilitzar les persones amb discapacitat com a fotografia ocasional de campanya i les incorporin de manera permanent a la seva agenda política.

Les persones amb discapacitat no necessiten compassió. Necessiten drets. No necessiten discursos buits. Necessiten compromisos verificables. No necessiten ser recordades un cop l’any o durant unes setmanes de campanya electoral. Necessiten formar part del centre de les decisions que afecten la seva vida.

Ahir es va perdre una oportunitat important. L’oportunitat d’enviar un missatge clar a milions de persones que continuen esperant respostes. L’oportunitat de demostrar que la política és capaç d’anar més enllà de la confrontació. L’oportunitat de situar la dignitat humana al centre del debat públic.

Espero sincerament que els pròxims debats siguin diferents. Però, sobretot, espero que els nostres representants entenguin que parlar de discapacitat no és parlar d’un col·lectiu concret. És parlar de la qualitat democràtica del nostre país. És parlar d’igualtat. És parlar de justícia social. És parlar de dignitat. I això, senzillament, no pot continuar sent una qüestió secundària.

Subscriu-te a la Newsletter

Per estar al dia de tota l'actualitat del món de la diversitat funcional a Catalunya

Àlvaro Solà
Àlvaro Solà
Tota la vida amb diversitat funcional però plenament conscient de que queda molt a fer. El meu activisme m’ha portat a fer el Plantant Cara en aquest Diari i a escriure articles. “Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món” és la meva filosofia de vida. Gràcies per Plantar Cara amb mi.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

ÚLTIMES NOTÍCIES