Començar a administrar tractaments amb fàrmacs antiamiloide dues setmanes o, en aquest cas, dos anys abans en les fases inicials de l’alzheimer incrementa un 32% els beneficis sanitaris, socials i econòmics derivats d’aquests medicaments, la finalitat dels quals és alentir la progressió degenerativa de la malaltia eliminant les plaques de beta amiloide acumulades al cervell. Així ho reflecteix una investigació recent difosa per la publicació ‘Alzheimer’s & Dementia’, vinculada a l’organització Alzheimer’s Association dels Estats Units, la qual posa de manifest que la detecció precoç esdevé un factor determinant per maximitzar l’efectivitat mèdica en benefici de les persones amb deteriorament cognitiu.
Els experts responsables de l’anàlisi —entre els quals figuren Jack M. Chapel, Bryan Tysinger, Hossein Pourmand, Dana Goldman i Paul Aisen, a més de col·laboradors de la xarxa internacional Alzheimer’s Disease Neuroimaging Initiative— s’han centrat a avaluar els efectes del fàrmac donanemab, una de les noves teràpies aprovades recentment al país nord-americà. Mitjançant simulacions sobre el curs evolutiu dels pacients en estadis simptomàtics tempraners, l’estudi calcula que el tractament genera un retorn social acumulat equivalent a 104.885 dòlars per persona al llarg de la seva vida. No obstant això, si la intervenció s’avança dos anys, aquesta xifra s’eleva fins als 138.256 dòlars per pacient, suposant un augment percentual del 32% gràcies a una major preservació de l’autonomia personal i a una disminució de la pressió sobre l’entorn assistencial.
L’impacte directe en la qualitat de vida i la reducció de la institucionalització
Segons detalla el treball acadèmic, els pacients que reben el fàrmac de forma anticipada romanen durant més temps en estadis lleus del deteriorament cognitiu i redueixen aproximadament un any el període de permanència en situacions de demència severa. A més a més, aquesta intervenció permet que les persones afectades visquin durant períodes més prolongats als seus domicilis, endarrerint de manera significativa la necessitat de rebre cures intensives o de ingressar en residències especialitzades.
El retard diagnòstic com a principal obstacle assistencial
Malgrat els avantatges demostrats d’aquestes molècules, els autors de la recerca adverteixen que el major coll d’ampolla continua sent la tardança en la detecció clínica. De mitjana, transcorren 3,5 anys des de l’aparició de les primeres manifestacions cognitives fins que s’emet un diagnòstic formal. «Les futures proves diagnòstiques basades en biomarcadors sanguinis, juntament amb una major conscienciació de professionals i pacients, podrien accelerar la identificació de persones candidates a rebre aquests tractaments en fases precoces», assenyala el document. Finalment, l’estudi conclou que els guanys més importants recauen sobre la millora de la qualitat de vida dels malalts i l’alleugeriment de la càrrega que assumeixen els familiars i cuidadors habituals.
