La variabilitat natural del funcionament neurològic i cognitiu humà ha adquirit una presència cada vegada més gran en el debat públic a través del concepte de neurodiversitat. Aquesta realitat engloba aquelles persones amb un funcionament sensorial, comunicatiu, atencional o d’aprenentatge que difereix de manera significativa dels patrons considerats normatius. Segons les estimacions internacionals recollides a l’estudi Solano Meneses, E. E. 2025, entre un 10% i un 15% de la població es troba dins dels perfils de la neurodivergència, la qual cosa transforma aquesta situació en una qüestió plenament estructural per a àmbits com l’educació, l’ocupació o la salut. Malgrat el volum de ciutadans afectats, Espanya encara manca de marcs d’anàlisi i coordinació transversal que permetin abordar aquestes realitats, mentre que els espais de relació entre els col·lectius vinculats continuen sent molt limitats.
Transformar el sistema des dels drets i l’accessibilitat
Aquest nou enfocament combina el reconeixement de tots els perfils del neurodesenvolupament amb una mirada fonamentada en els drets, l’accessibilitat i l’eliminació de barreres. Plantejar la neurodiversitat en l’àmbit de la discapacitat implica admetre que hi ha realitats diferents que necessiten respostes específiques, però que alhora comparteixen obstacles idèntics en la inserció laboral, la salut mental o la transició a la vida adulta. Per tant, no es tracta de dissenyar una etiqueta genèrica que esborri les diferències individuals, sinó d’identificar aquelles reformes del sistema que puguin oferir oportunitats reals a moltes persones que actualment veuen frenat el seu projecte de vida. La incorporació d’aquesta visió transversal permetria passar de les respostes reactives a una planificació estructural basada en la participació activa.
Superar l’estigma de la normalitat
El criteri de normalitat, entès com una condició majoritària o típica, pot resultar d’utilitat en disciplines com la medicina a l’hora de realitzar determinats diagnòstics. No obstant això, la seva aplicació en el context del neurodesenvolupament acostuma a comportar un estigma i una reducció de la diversitat humana que no aporta beneficis a qui rep la qualificació. Sota aquesta premissa, la neurodiversitat reclama acceptar les diverses formes de desenvolupament de la ment i el cervell, independentment de com es desevolupi cada individu. D’aquesta manera, la condició de discapacitat s’entén com el resultat de la interacció de la persona amb les barreres de l’entorn, i no pas com una característica que defineixi de manera inherent l’individu.
Aquesta interacció amb un entorn dissenyat exclusivament sota paràmetres neurotípics es fa molt evident en el col·lectiu de persones autistes, un sector que presenta un processament cognitiu diferent dins d’un espectre amplíssim. Les principals traves que pateixen les persones autistes, com ara el diagnòstic tardà, la manca d’ajustaments raonables o els entorns educatius poc accessibles, afecten directament i de la mateixa manera a la resta de persones neurodivergents. Per aquest motiu, abordar la neurodiversitat significa posar el focus sobre l’experiència i la realitat social d’una part molt significativa de la ciutadania.
