La Confederación Estatal de Personas Sordas (CNSE) va exposar dijous passat durant un seminari web els resultats d’una investigació inèdita destinada a fer visibles i analitzar les violències específiques que afecten les dones sordes a Espanya. La sessió, conduïda per Alba Prado i Cristina López, ambdues expertes en Igualtat de Gènere de la CNSE, va congregar dones sordes i professionals dels àmbits psicosocial i associatiu.
La CNSE fa anys que alerta, recolzada en la seva àmplia xarxa associativa i en l’experiència del Servei ALBA —actiu des de 2018 i especialitzat en dones sordes víctimes de violència—, de l’existència de barreres estructurals que impedeixen a moltes dones sordes de demanar ajuda, participar en la vida comunitària o accedir a serveis bàsics en condicions d’igualtat.
En aquest context, l’estudi impulsat per la Confederació amb el suport de la subvenció de la Secretaría de Estado de Igualdad aprofundeix per primera vegada de manera sistemàtica en aquestes violències fins ara poc reconegudes. Durant la seva intervenció, Alba Prado va explicar que la investigació “explora les preferències comunicatives de les dones sordes, la seva situació personal i laboral, i les seves experiències de violència de gènere i violència institucional”.
Segons va avançar l’experta en igualtat de gènere, l’anàlisi aporta dades que suggereixen que la violència lingüística i cultural “ha de reconèixer-se com una modalitat pròpia de violència de gènere amb conseqüències clares sobre la dignitat, l’autonomia i el benestar emocional de les dones sordes”. Les dades recollides mostren que el 40,3% de les dones sordes consultades afirma haver patit violència lingüística en les seves relacions de parella. A més, el 43,5% confirma haver hagut de suportar comportaments ofensius vinculats a la seva identitat sorda, com per exemple la prohibició de signar subjectant-los les mans. Finalment, un 27,4% de les enquestades afirma haver vist limitat l’accés a activitats de la comunitat sorda per imposició del seu cònjuge.
L’impacte de la violència institucional en l’accés a la justícia
La investigació posa en relleu la magnitud de la violència institucional que han d’afrontar aquestes dones quan intenten obtenir suport, protecció o justícia. Les xifres en aquest àmbit són preocupants: un 58% de les enquestades manifesta haver abandonat gestions sanitàries, educatives o administratives a causa de dificultats en la comunicació. El 73% confirma que es va qüestionar la seva capacitat a causa de la seva manera de comunicar-se, i un 66% denuncia haver tingut problemes per disposar d’intèrprets en situacions d’emergència. Prado va advertir que “quan no es garanteix l’accessibilitat lingüística, les institucions contribueixen a perpetuar la violència”.
L’àmbit judicial tampoc n’és una excepció, amb dades igualment alarmants. Entre les dones enquestades que van denunciar violència o agressions sexuals, el 43,4% assenyala que no va comptar amb intèrpret ni mediadora en cap moment del procés; el 35,5% es va veure obligada a compartir les declaracions amb el seu agressor, i un 32,2% manifesta que no es va sentir compresa pel personal a càrrec. Aquests testimonis, segons va assenyalar Cristina López, “posen de manifest una falta d’adaptació estructural del sistema —des de cossos policials i jutjats fins a serveis socials i sanitaris— a les necessitats comunicatives de les dones sordes”.
Compromís col·lectiu i demandes urgents a les administracions
Una de les conclusions destacades durant el webinari és que l’eradicació de la violència lingüística i cultural exigeix un compromís ferm, col·lectiu i sostingut en el temps. Les dues ponents van recalcar la necessitat de “consolidar una xarxa de suport específica per a les víctimes sordes, així com d’impulsar mesures públiques que garanteixin la seva protecció, accés a la justícia i atenció adequada en tots els serveis essencials”.
La trobada va concloure amb una crida unànime dirigida a les administracions per tal d’assegurar la presència d’intèrprets de llengua de signes i mediadores especialitzades en tot el procés d’atenció i denúncia, eliminar els prejudicis capacitistes que qüestionen la capacitat de les dones sordes per usar una llengua minoritària, i promoure polítiques que reconeguin i abordin de manera efectiva aquesta forma de violència encara invisibilitzada. El missatge final va ser clar: “Només mitjançant actuacions coordinades i sostingudes serà possible avançar cap a un entorn segur, accessible i lliure de violències per a les dones sordes”.
