La casualitat ha volgut que el nou govern de Catalunya tingui un lligam especial amb la discapacitat. Tres membres de l’executiu català tenen un vincle directe amb l’àmbit de la diversitat funcional, ja sigui a nivell personal o a través d’un familiar directe. L’any 2013, el Conseller d’Interior Miquel Buch, en aquella època alcalde de Premià de Mar, va fer públic que patia esclerosi múltiple amb la voluntat de mostrar a altres afectats per la malaltia que era possible seguir endavant i tenir una vida normalitzada.
Anys més tard, el President de la Generalitat Quim Torra va parlar obertament pocs dies després del seu nomenament de la discapacitat d’una de les seves filles i, menys conegut, és el cas d’un altre dels seus consellers que coneix el món dels centres especials de treball ja que un familiar en va formar part.
D’altra banda, María Pilar Díaz s’ha convertit recentment en la primera dona amb discapacitat designada Secretària d’Estat del govern espanyol. La nova Secretària d’Estat de Serveis Socials de l’executiu de Pedro Sánchez és, a més, especialista en diversitat funcional: diplomada en treball social, ha sigut directora de l’Observatori de la Discapacitat Física i Orgànica, presidenta de l’associació Amputats Sant Jordi i de la Federació d’entitats de persones amb discapacitat física i orgànica Francesc Layret COCEMFE Barcelona. El seu nomenament feia pujar, en un mes, fins a quatre el nombre de polítics de primer nivell coneixedors directes de la realitat que envolta la discapacitat.
Crec que és un fet a celebrar que, tant a nivell català com a nivell espanyol, l’administració compti amb persones vinculades amb l’àmbit de la diversitat funcional. I és que, molt sovint, el desconeixement és el principal enemic de la discapacitat, ja que crea prejudicis i barreres que dificulten la normalització i inclusió del col·lectiu. La millor notícia seria que aquest fet es converteixi en una major sensibilitat envers la discapacitat i, per tant, en un impuls a les polítiques públiques per millorar la seva integració. El paper de l’administració és fonamental per aconseguir-ho i, de ben segur, treballar des de la implicació i l’experiència personal comportarà un major compromís.
Finalment, a més d’una qüestió de sensibilitat política, crec que es tracta d’un signe evident de la normalització de la diversitat funcional. Tot i així, segons les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 6,1% de la població espanyola en edat laboral té reconegut algun tipus de discapacitat, de manera que haurem assolit una veritable igualtat a tots els nivells quan no sigui notícia que un membre del govern tingui discapacitat.
Cristian Rovira – Vicepresident de Grupo SIFU
