Aquest dissabte passat hem estat a la inauguració del parc del Poblenou, el qual tinc al costat de casa i hi podem arribar caminant. Anàvem amb tota la il·lusió de jugar i no tinc paraules per descriure la decepció tan gran que ens vam portar.
Tres estructures enormes – que segurament s’han emportat la major part del pressupost-, i pocs jocs adaptats i algun amb la intenció que ho sigui com els llits elàstics, en els quals per la seva dimensió no hi cap una cadira de rodes. I per la vorera que hi ha, no crec que surti. El gronxador doble igualment. Molt disseny, però poc pràctic per als nens sense control de tronc. Tampoc hi ha contrast entre les potes blanques de les estructures i el terra color sorra per als nens amb baixa visió. Al sorral una cadira de rodes no hi cap més que de costat. I el tobogan, sense plataforma per fer transferència a la cadira.
Vaig coincidir amb el regidor del districte, qui em coneix força bé, i he quedat de reunir-m’hi per explicar-li una altra vegada les necessitats que tenim les famílies amb nens amb discapacitat, no volem parcs amb macroconjunts, pols d’atracció o gens simbòlic.
El que necessitem són jocs adaptats per entrar amb cadires de rodes, sensorials i amb contrast, que cobreixin les necessitats de tots
El que necessitem són jocs adaptats per entrar amb cadires de rodes, sensorials i amb contrast, que cobreixin les necessitats de tots. Parcs on de veritat NINGÚ QUEDI EXCLÒS.
Per cert, qualifiquen el gronxador per a cadires de rodes com un risc pels accidents que pot ocasionar. I el joc de troncs que baixa pel turó! Això no ocasiona accidents o potser perquè les puntes estan arrodonides ja els evita?
Molt disseny això si, un parc accessible molt xulo on ens quedem una altra vegada amb la intenció de jugar.
