La Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva a Catalunya, una entitat amb 24 anys de trajectòria en la defensa d’una educació de qualitat per a tot l’alumnat en entorns ordinaris, ha manifestat la seva profunda preocupació pel reportatge “L’Escola Inclusiva” emès el passat dilluns pel programa 30 minuts de TV3. Segons la Plataforma, l’enfocament del documental va ser “parcial i esbiaixat”, no reflectint la complexitat i la riquesa del model inclusiu i, en canvi, reforçant els “discursos de por i confusió”.
La Plataforma insisteix que l’educació inclusiva no és una “opció pedagògica”, sinó una “obligació legal i un compromís democràtic” arrelat en la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat.
En primer lloc, es considera que el treball periodístic, malgrat bones intencions, va ser “clarament esbiaixat” al centrar-se exclusivament en “experiències de patiment i frustració” vinculades a la suposada inclusió de l’escola actual. Això va mostrar només la part negativa de la realitat a les aules, sense buscar “bones pràctiques, experiències d’èxit o la veu de famílies i experts que defensen aquest model”.
A més, el reportatge parteix d’una “premisa errònia”: l’escola no s’ha tornat inclusiva per un decret, i a Catalunya, la inclusió no és un fet consumat. És, més aviat, “un horitzó, un camí molt llarg i complex”, on l’important és “avançar i no recular”, una acció que el documental sembla desincentivar.
Una de les “confusions més greus” transmeses pel reportatge és la idea que fer escola inclusiva consisteix a “colar infants i joves amb discapacitat dins d’un sistema educatiu que no està pensat per a ells”. Això, segons la Plataforma, és “integració”, una pràctica antiga on l’alumne s’havia d’adaptar sense canvis en el sistema. L’educació inclusiva, en canvi, “implica una transformació profunda de les pràctiques pedagògiques, de les estructures escolars, dels currículums i de les cultures professionals”.
El documental també incorre en “errades de gruix a l’hora de situar el context”, afirmant que el concepte d’escola inclusiva s’introdueix amb el decret de 2017, ignorant la seva presència a la LEC (2009) i la seva consagració com a dret a la Convenció de Nacions Unides (2006). Això projecta una idea errònia que l’educació inclusiva és una “ocurrència” i no un “moviment internacional associat a la lluita per la dignitat de totes les persones”.
La Plataforma també critica la “visió mèdica i terapèutica de l’educació centrada en el dèficit” que preval en el reportatge, amb una majoria de professionals clínics entre les veus expertes. Si bé la salut infantil és fonamental a l’escola, la seva funció primordial és “educar”, mentre que “les teràpies i reeducacions es fan fora”.
“El futur és l’escola inclusiva. Fem-la real, no ideal”. És l’única escola coherent amb els drets humans, els valors democràtics i la justícia social
Entre les “llargues omissions” del reportatge, es destaca que s’ignora la censura del Comitè pels Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides al govern d’Espanya per la persistència d’un sistema educatiu dual (centres ordinaris i especials), considerat una “discriminació estructural que cal eliminar progressivament” amb una transició “planificada, dotada de recursos i respectuosa amb les famílies”, però “en cap cas” frenable.
Així mateix, es troba esbiaixat que l’únic esment al Síndic de Greuges sigui per les queixes rebudes, mentre s’ignoren els informes de 2021 i 2025 d’aquesta institució, els treballs més complets sobre inclusió a Catalunya, que, a banda de constatar que “l’increment de recursos es veu superat per la creixent complexitat”, contenen recomanacions com la necessitat d’un pla per a la reducció de l’escolarització en CEE.
La manca de recursos és un eix del documental, i la Plataforma hi coincideix, assenyalant que Catalunya destina un “percentatge molt baix del seu PIB a educació”. Calen “més docents per baixar ràtios, més personal d’atenció educativa, més orientació, més formació en DUA, més pràctiques cooperatives, més temps per planificar en equip”. També es fa èmfasi en la necessitat de “donar estabilitat a les plantilles i continuïtat als projectes”, i de “fer un reconeixement a tots els equips docents que ja estan en aquesta línia, i que cada cop són més”. Aquestes no són “utopies”, sinó “realitats” que la televisió pública hauria de “contribuir a visibilitzar”.
Un dels principals problemes del reportatge és la “manca de perspectiva”: per entendre on som ara, cal saber on érem fa uns anys. La Plataforma recorda que fa només una dècada l’opinió de les famílies comptava molt menys, no hi havia un canal de comunicació directa amb l’administració, l’itinerari postobligatori per a alumnes amb discapacitat era inexistent, la col·laboració entre escoles ordinàries i especials era mínima, i el sistema educatiu disposava de “moltíssims menys recursos específics” (orientadors, EAP, SIEI, SIAL, mestres d’atenció domiciliària, educadors i integradors socials, vetlladores, etc.).
Finalment, tot i que el descontentament d’algunes famílies i el desconcert d’alguns professionals són “reals i justificats”, el reportatge “cau en el tremendisme” en recollir les afirmacions “més apocalíptiques” dels testimonis. Deliberadament o no, es dona a entendre que totes les dificultats actuals de l’escola són causades per la inclusió i el decret 150/2017, ignorant si abans ja existien problemes en la gestió diària de l’aula. Una de les decisions més criticables és centrar l’anàlisi en casos de disrupció, agressivitat i col·lapse emocional, que, si bé existeixen, “representen una petita part de la realitat”. La majoria de nens i nenes amb discapacitat intel·lectual, autisme, trastorns de comunicació i llenguatge o paràlisi cerebral “no són disruptius”. El que necessiten és “accés, participació, temps, adaptacions, respecte, amistat i sentit de pertinença”. La Plataforma conclou que “associar discapacitat amb disrupció és injust i estigmatitzant”.
El futur de l’escola inclusiva
La Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva a Catalunya reitera amb fermesa que “El futur és l’escola inclusiva. Fem-la real, no ideal”. És l’única escola coherent amb els drets humans, els valors democràtics i la justícia social.
Per això, fan una crida al Departament d’Educació i FP perquè “lideri amb valentia i compromís aquest camí”, dotant els centres dels suports necessaris i acompanyant els equips en totes les etapes educatives. També demanen als mitjans de comunicació, especialment els públics, que “compleixin la seva funció social informant amb pluralitat, responsabilitat i respecte als drets de les persones més vulnerables”, sense “alimentar visions esbiaixades o retrògrades”, sinó contribuint a “mostrar la complexitat i la bellesa de fer una escola on hi càpiga tothom”. Finalment, a la societat catalana se li demana que “no permeti cap pas enrere”: “No volem una escola de mínims per a alguns. Volem una escola de màxims per a tothom. No volem només adaptar l’escola a la diversitat: volem transformar-la perquè sigui diversa per definició. Una escola que no només admeti tothom, sinó que necessiti tothom per ser millor”.
Sí, sí, clar que volem una escola inclusiva, una escola per a tothom, que sigui diversa i afegiu tots els adjectius que vulgueu, però què tal si tornem a la terra i deixem de somiar. La realitat és un altre ben diferent, el que va sortir al programa de TV3 no és més que una trista realitat, que hem patit moltes famílies. En el nostre cas, en un institut a doble línia USEE no van ser capaços d’atendre degudament a la nostra filla en el primer any d’ESO. Vam tenir que recorre al departament d’inspecció de l’escola especial amb un munt de proves que mostraven sense cap dubte la incompetència del centre per fer-se càrrec de la nostra filla, per aconseguir una plaça en el centre de referència d’escola especial. Nosaltres vam lluitar per aconseguir-ho i finalment va ser així, però la nostra filla no era l’única en aquesta situació, ja que hi havia més companys amb diversitat que per falta d’acompanyament dels serveis educatius i per falta de recursos de les seves famílies no van poder tenir la mateixa oportunitat. Nosaltres només tenim bones paraules pel centre d’educació especial on va anar i el canvi que va fer la nostra filla en el primer any d’escola de EE, després de perdre tot un any en la USEE de l’institut inclusiu que li tocava, va ser increïble. ¿Volem que els somnis es facin realitat? Doncs a la realitat diària les paraules boniques s’han d’acompanyar de recursos i per si algú no ho ha entès encara, això vol dir diners.