Fa uns dies, escoltant una xerrada per internet envers l’empoderament, em va cridar l’atenció una reflexió que va fer una psicòloga i, el cert es que va reforçar el meu pensament.
Venia a dir que les persones amb discapacitat tendim a defensar els nostres drets i necessitats sempre emfatitzant en el tipus de discapacitat a la que pertanyem, defensant aquesta i entrant així en un conflicte d’interessos on, en comptes d’unir forces, individualitzem les necessitats i demandes per tipus de diversitat.
Si entenem l’empoderament com “l’accés al control dels recursos que permeten incrementar la posada en pràctica de les capacitats polítiques, socials i econòmiques per protagonitzar canvis revolucionaris o de ruptura amb un ordre orgànic establert, on Paulo Freire va posar els ciments d’aquest constructe en una participació col·lectiva per a la millora de qualitat de vida”, llavors per què tendim a segregar-nos per tipus de discapacitat?
De què serveix el “jo necessito més” quan alhora estem lluitant per la inclusió? I anant més enllà: què és la inclusió sense la recerca d’empoderament comunitari? Entès aquest precisament com les accions col·lectives per a millorar les condicions de vida i les connexions entre organitzacions de la comunitat i institucions. Des d’aquesta perspectiva, “una comunitat és competent quan els seus integrants tenen les habilitats, desitjos i recursos per implicar-se en accions que milloren la vida de la comunitat” (Zimmerman, 2000).
Per tot plegat, en aquest article, vull reflexionar, emfatitzar i, perquè no, fer una crida a la unió de forces. A aquest empoderament col·lectiu vers als nostres drets i necessitats, sense individualitzacions. Perquè les rampes, cartells i botoneres més grans i amb relleu són accessibles per a tothom.
Què és més fàcil: agafar escales mecàniques o un ascensor?; llegir un cartell o veure un pictograma?; pujar a un vagó amb separació o sense?; passar una targeta per un forat o per una pantalla?
Són petites accions d’accessibilitat on hi guanyem tothom i només s’aconseguiran si lluitem per elles de manera col·lectiva. Amb l’empoderament comunitari serem més inclusius i guanyarem autonomia funcional i social.
I de retruc, poder ser més agents actius envers en la presa de decisions dels recursos i serveis de millora de les necessitats.
