Som moltes les persones amb discapacitat que necessitem ajuda constant de tercers, la qual prové, la majoria de vegades, dels nostres familiars més propers. On la limitació funcional fa que en siguem dependents.
Com a psicòloga i persona dependent, veig com la dependència, sovint, genera interdependència, sobretot emocional donat l’estret llaç, ja creat pel vincle sanguini i augmentat per la necessitat d’haver de cuidar i, per l’altra banda, de requerir ajuda. Fet que promou l’estretor entre les dues parts, cosa que pot induir factors no beneficiosos com:
- Manca d’espai individual.
- Invasió cap a l’altra persona (de manera mútua).
- El que porta a una disminució de l’autodeterminació.
- Aparició de la síndrome del cuidador.
- I resignació per part de la persona que necessita ajuda i només queda a mercè del queel familiar li pugui fer.
Un cúmul de circumstàncies, situacions i emocions que porten al desgast i a un lligam bidireccional. Preses d’una dependència funcional i, com a conseqüència emocional, que pot arribar a generar: frustració, ansietat, por, apatia, tristesa i fins i tot depressió o abandó d’un mateix per les dues parts: d’una banda, els cuidadors (cuidadora a la majoria de casos) per no tenir temps d’autocuidar-se i, de l’altra, la persona amb necessitat de tercera persona perquè queda relegada al que pugui fer aquesta.
Però el germen de tota aquesta situació, que es retroalimenta i ens crea una quotidianitat submisa i postergada a ser ciutadans de segona, no és la discapacitat o diversitat funcional sinó els recursos que l’administració destina a aquestes necessitats assistencials.
La majoria, recursos escassos i mancats de la realitat social del nostre col·lectiu i, alhora, pensats per a la tercera o, més aviat ja, la quarta edat com és el cas de les prestacions de la llei de dependència. On no es té en compte que les persones que necessitem l’ajuda de tercers ens és imprescindible la gran majoria del temps, no només una hora al dia i que la resta recaigui sobre la família o cuidadora no professional.
Bé, si… cal anar amb cautela perquè poden dir que la cartera de serveis ofereix centres de dia i residències (cosa que inclou la retenció de la nostra pensió per discapacitat, en part o íntegrament), o on només poden accedir persones amb cert rang d’edat o tipus de discapacitat. Solucions que si, en certa manera, poden aparentar un alleugeriment per a la càrrega de la persona cuidadora, però no circumscriuen gens ni mica d’inclusió i podríem dir que poden concebre’s, suposadament, com una vulneració d’alguns drets de les persones amb discapacitat a Espanya, com:
Article 6. El respecte de les decisions pròpies: Les persones amb discapacitat poden prendre les seves pròpies decisions per exercir els seus drets.
Article 7. El dret a la igualtat: les persones amb discapacitat tenen els mateixos drets que les altres persones.
On podríem destacar 2 capítols clau:
Capítol 3. L’atenció integral: Amb l’atenció integral, la persona amb discapacitat rep suports i seguiment per aconseguir:
- Tota la independència possible a la seva vida.
- El desenvolupament més gran possible de les seves capacitats com a persona.
- La seva inclusió a la societat.
- La possibilitat de tenir una feina.
Capítol 5. La vida independent: Les persones amb discapacitat tenen dret a viure de manera independent.
I per què això no es compleix? Doncs, al meu entendre, perquè encara preval la mentalitat conservadora, assistencialista i sobreprotectora, en la qual es prioritzen les cures al desenvolupament de la persona amb discapacitat i, oblidant alhora, el foment del benestar de les persones cuidadores.
Però el més vociferant és que, a la pròpia cartera de serveis de la llei de dependència, ja hi ha una figura com és la de l’assistent personal, la qual respectaria els drets esmentats, disminuint els factors de l’efecte dòmino causants de la interdependència descrits a l’inici d’aquest article i, alhora, curiosament, costaria a l’administració una tercera part del que costa una plaça de residència, tal com senyala l’estudi d’impacte social realitat per l’Institut municipal de
persones amb discapacitat (IMPD).
I si aquest tipus de prestació, inclosa ja a la cartera de serveis, pot aportar tants beneficis; Per què, de moment, només hi tenen accés un acotat nombre de persones?
Crec que, en aquest cas, ens hem de remetre a una raó purament burocràtica i de falta reflexiva sobre l’equiparació quantitativa i qualitativa entre prestacions per part de la Generalitat de Catalunya. Ja que des de fa uns 15 anys que tan sols ha de desplegar un decret llei per a què l’assistència personal sigui possible i que no hàgim de subsistir amb la bona feina, la voluntarietat de persones i el sacrifici dels nostres familiars per intentar portar un dia a dia mínimament, o aparentment, inclusiu.
En uníson, mentre aquest decret no es desplega, entitats, persones afectades i, fins i tot, administracions locals intenten impulsar i buscar la manera de visibilitzar la importància de l’assistència personal, fins i tot, es podria concebre com a suport a persones ja institucionalitzades per poder desenvolupar una vida formativa, laboral i social alienament d’on sigui més adequat residir.
I és que l’assistència personal no hauria de ser un privilegi amb llargues llistes d’espera, sinó un dret que ens equipara a la resta de societat que, juntament amb els altres drets, ofereix la clau per portar una vida plena, independentment de la nostra discapacitat / diversitat. Influint de forma sincrònica en la millora de benestar i qualitat de vida de la nostra família més propera.
Només així trencarem aquesta impotència que pot generar la dependència.
