Les persones amb diversitat funcional pateixen, no només mèdicament, sinó també en allò personal i en allò social. En qualsevol cas, se senten diferents i no s’emmotllen a les normes universals ni socials imposades a la població. No és fàcil etiquetar o categoritzar la diversitat funcional, ja que hi ha diversos tipus de diversitat funcional. Algunes són visibles
i invisibles, temporals o permanents. Unes diversitats són funcionals i altres les persones no poden funcionar. La diversitat funcional no és pas estàtica. És un procés que canvia. El problema és que la diversitat funcional ha estat només definida pels hospitals, el Govern, i el món laboral. Ho consideren com un problema que cal solucionar. La pregunta que es fan és si la persona és capaç, competent i fins i tot funcional.
Jo em sento vulnerable perquè vaig amb cadira de rodes i tinc problemes per articular paraules a causa de l’accident. Em sento especialment discriminat i desplaçat perquè el món no està adaptat a mi i he de lluitar molt més per aconseguir fins i tot coses petites. A nivell econòmic la meva situació té un cost més gran que cal assumir individualment i per la societat. A nivell mèdic es considera la meva discapacitat com una fase cara terapèuticament que requereix molta investigació mèdica,farmacèutica, i de pròtesis. Alguns influencers proposen solucions mèdiques increïbles. Porten a millors pròtesis o a cadires de rodes d’última tecnologia.
No sóc l’únic que sent així. Sorprenentment la World Health Organization afirma que hi ha 1,3 bilions de persones (el 16% de la població global) que tenen experiència amb la diversitat funcional. Cal comptar les persones amb fam, els vells, i els nens/es. El nombre està augmentant perquè les persones viuen més i n’hi ha més malalties contagioses. També hi continua havent guerres i conflictes naturals.
La discapacitat es considera com un problema que cal solucionar. Aleshores, per què cal emmotllar l’espai només a les persones amb diversitat funcional? És una pregunta equívoca. El món no s’ha d’adaptar a les persones amb diversitat funcional. Cal reconèixer que el món ja canvia, és divers i diferent del lo establert socialment. La pregunta és aleshores com fem nosaltres per adaptar-nos al món divers i dinàmic de diversitat funcional?
A nivell social s’assumeix la discapacitat com a més cara i lletja. La realitat és que aquestes propietats són mites. No és més car, és molt més car fer un edifici i després reformar-ho per fer-ho accessible. El lleig és subjectiu i cultural. Per mi és molt més lleig un edifici que no és accessible. Com diu l’atleta supervivent de càncer Scott Hamilton:
“l’única discapacitat a la vida és la mala actitud”. La reacció de gairebé totes les persones amb diversitat funcional és de frustració cap a la societat que els ignora i els discrimina. Aquestes persones tenen una tendència cap a l’activisme i criticar aquesta discriminació.
Es diu que les persones amb diversitat funcional viuen pitjor que els pares. Se’ls demana molt més i no arriben a l’estat de benestar dels pares. Davant aquesta realitat la seva reacció sol ser contrària i negativa. La reacció de les persones amb diversitat funcional és ser activista, o excel·lents a l’esport. Molt pocs són intel·lectuals, emprenedors, caps, o simplement éssers humans amb diversitat funcional. La diversitat funcional no és una única experiència i identitat. Tens diferents capacitats. Aquestes persones accepten més la diversitat, l’anormalitat, la vulnerabilitat, i limitacions. Es preocupen d’altres problemes i canvia la relació amb les altres persones.
Jo no m’he sentit frustrat després del meu accident. El meu activisme és positiu i fins i tot intento difondre felicitat. Per això no m’agrada sentir-me víctima o ser una inspiració. No sóc un model, perquè m’equivoco més que altra gent perquè em costa més fer les coses. Depenc força de la meva família, de la meva parella amb qui visc, i de la societat que m’ajuda. Només sóc un model perquè el meu estat pel meu accident m’ha permès desenvolupar solidaritat i pensar més en la justícia. Per la meva diversitat funcional he obtingut noves capacitats. He après a acceptar imperfeccions, limitacions, dinamisme i capacitat de canvi.
Els éssers humans amb diversitat funcional se senten més vulnerables. Però la vulnerabilitat és bona perquè crea comunitats de persones que s’ajuden, i afavoreix el progrés. Critica la llei del més fort que defineix el capitalisme. La diversitat del món crea un model humanístic que depenem dels uns i dels altres. La discriminació no és material o del medi ambient. El problema és social, cultural i ideològic. També la diversitat funcional és un procés, que defineix un món dinàmic que canvia al llarg del temps. L’ésser humà és vulnerable des del començament. Al paleolític, les persones anaven a caçar en grup i així s’asseguraven que tots estiguessin sans. Sempre hem tingut el sentit de la cooperació per això hem creat governs, ciutats i comunitats. Per això sempre hem conviscut en comunitat.
