La participació política i pública de les persones amb discapacitat intel·lectual és essencial. Han de participar en els espais polítics i fer que la vida política entri a la vida de les persones amb discapacitat intel·lectual, perquè en aquests moments la política, en general, està lluny de ser atractiva per a les persones del col·lectiu.
La política és pesada i lenta. Per això les lleis i els documents que es fan a les institucions de la Generalitat de Catalunya han de ser amb lectura fàcil per fer-les arribar a tota la població de les persones amb discapacitat i altres col·lectius.
Jo tinc discapacitat intel·lectual i fa temps que estic en política. Però som pocs els qui estem als partits. Els polítics s’han de posar les piles i fer més atractiva la política.
Fa uns dies vaig assistir a la compareixença de la comissió de Drets socials al parlament de Catalunya. Vaig assistir conjuntament amb el Víctor Galmés, director de Dincat, i Laura Masferrer de la Fundació Granés.
Durant la nostra intervenció a la comissió, vam deixar una pregunta en l’aire: “Senyores i Senyors diputats, s’imaginen un parlament amb persones amb discapacitat intel·lectual?”. Crec que va ser una pregunta potent i trencadora, que convida a una reflexió. Jo penso que ara és el moment de canviar les institucions per fer un parlament més inclusiu. Però per fer possible això primer s’hauria de començar per fer més inclusiva la política i els propis partits polítics.
Sergi Moncunill, vallenc i selvatà en el teu temps lliure.Ets el millor!!
Arribaràs molt amunt!!✊✊