Sempre és interesant donar a conèixer persones que fan coses rellevants… però si a més és una influencer diagnosticada amb síndrome de Usher des dels 14 anys, amb 162 mil seguidors a les xarxes socials, encara més. Aquests és el cas de Imane Lachis, una jove sordcega creadora de continguts en llengua de signes. L’hem entrevistat i això és el que ens ha explicat.
Per qui encara no et conegui, qui és Imane Lachis?
Sóc la Imane, aquest és el meu signe (les mans tancades en puny amb els polzes aixecats a un costat i es van movent endavant i endarrere alternativament, imitant una trena). Vaig néixer al Marroc, encara que era molt petita quan vam venir a viure a Barcelona. Tinc síndrome de Usher. M’ho van diagnosticar als 14 anys. Des del primer moment ho vaig acceptar i em sento orgullosa de ser una persona sordcega, i això ha estat en part gràcies a les meves amistats que des d’un inici em van donar suport, i sempre he fet una vida normal. A més a més, això m’ha donat l’oportunitat de ser la Presidenta de l’Associació de Persones Sordcegues de Catalunya (ASOCIDECAT). Actualment porto sis anys en aquest càrrec, i gràcies a això he tingut la possibilitat d’aprendre molt. Paral·lelament, treballo en les xarxes socials, i això m’apassiona. Ambdues feines m’omplen i em fan ser feliç i afortunada.
Què et fa feliç?
Tot allò que té relació amb la meva vida a les xarxes socials em dona felicitat, sí. Encara que moltes vegades aquesta feina també em comporta coses negatives, però n’he après molt d’això, i intento buscar sempre la part positiva, i no capficar-me. Hi ha altres coses de la meva vida, en podria enumerar moltíssimes, que em fan sentir feliç, com per exemple un dels meus pilars: la meva parella; gràcies a ella la meva vida ha fet un canvi important i a millor, ja que amb ella he après a relativitzar les coses i a prendre-m’ho tot d’una altra manera, i avançar dia a dia.
A que creus que es deu el teu èxit?
Des de ben joveneta m’ha agradat la fotografia, el muntatge de fotos i vídeos. Quan tenia 14/15 anys vaig començar a seguir persones sordes a través de Youtube i, a partir d’aquí, és quan començo a provar a fer els meus propis continguts a les xarxes socials.
Al principi, a nivell nacional, però amb el temps em vaig adonar que volia fer continguts a nivell internacional, utilitzant els Sistema de Signes Internacional (SSI) per poder arribar a tots els públics. I és aquí on la meva projecció va anar en augment fins el dia d’avui. Volia ser una influencer i ho he aconseguit, com ho són d’altres professionals. Actualment és la meva passió. Dins d’aquest marc treballo en diferents àmbits: artístic, humor, receptes etc …
Creus que persones com tu poden donar visibilitat i trencar estigmes sobre la discapacitat?
El fet de tenir una discapacitat auditiva i visual no ha estat impediment per poder aconseguir les meves metes, tot el contrari. Molta gent que em veu per primera vegada no s’ho pensen pas que sóc una persona sordcega, i els hi sobta, però després veuen que això no és una limitació per el meu dia a dia i per la meva feina. Em sento orgullosa de mi i de la meva feina, i la meva aspiració és tenir un mateix estatus que la resta de la societat, i no sentir-me inferior degut a la meva discapacitat. Al món de les xarxes socials, el que prima és tenir bones idees i ser creativa.
I ara què?
Vull continuar treballant per tal que la meva projecció sigui cada cop més visible a nivell internacional. El meu objectiu és arribar a treballar per diferents empreses que vulguin que faci publicitat dels seus productes, ja ho estic fent actualment, però vull arribar a fer més feina i a nivell internacional, com ho fa qualsevol influencer oïdor/a. Insisteixo que el fet de ser una persona sordcega no ha de ser un impediment.
Com prepares els continguts?
Quan vaig finalitzar l’ESO, vaig voler estudiar un CFGM de fotografia, però la meva professora em va dir que, degut a la meva discapacitat, no era adient que cursés aquests estudis, ja que em seria complicat revelar fotos perquè en la foscor no hi veig, i em va aconsellar que estudiés disseny gràfic. Per a mi va ser dolorós i em va afectar molt, ja que havia de renunciar als meus somnis. Ho vaig acceptar i em vaig inscriure al cicle formatiu de disseny gràfic, però no m’apassionava, encara que vaig graduar-me. No vaig desistir mai en la idea de fer el que m’agradava, que és la fotografia, i per aquest motiu i de forma autodidacta, a través dels diferents canals de Youtube, vaig aprendre com fer-ho. I a base d’anar practicant, i de molt assaig i error, vaig aprendre com ho havia de fer, sense cap curs, gràcies al meu esforç. Tot el que vaig aprendre sobre fotografia (enfocar, distància, angle…), i el fet de disposar d’un bon material per fer fotografies i vídeos, és el resultat de les meves publicacions.
Com es el feedback amb els seguidors?
Per a poder aconseguir tants i tants seguidors, prèviament he hagut de fer un estudi d’estadístiques. Cal que les publicacions siguin enginyoses, el fet d’expressar-se bé i de forma clara en llengua de signes (LS), que els continguts siguin interessants… tot això va fer que anés guanyant seguidors dia a dia. Actualment publico a través de tres xarxes social: Youtube, Instagram i Facebook. Els continguts de Youtube i d’Instagram són més seriosos, més professionals. Els de Facebook són més informals, amb cançons, teatre, acudits, etc. I com bé he comentat, ha estat una feina d’estadística per saber quines xarxes i continguts agraden més a la gent segons les necessitats del mercat.
És tot tan maco com sembla en aquest món?
Encara que la majoria de persones creuen que és una feina còmoda i fàcil, puc assegurar-te que és tot el contrari. No és gens fàcil. És una feina que comporta moltíssimes hores, ja que ha de ser de qualitat. Tant la meva parella com jo treballem en aquest àmbit i ens hi dediquem en exclusiva. Ella s’encarrega dels textos i jo de fer els continguts, i després cal analitzar-ho tot amb detall i veure que no hi ha cap error, i seguidament fer el muntatge. També prèviament hi ha una feina de pensar i crear continguts, i això comporta moltíssimes hores, però m’encanta la feina que faig. Encara penso en el dia que la meva professora em deia que no m’hi podria dedicar…
Què et diuen els teus pares?
Els meus pares no van acceptar la meva feina quan vaig començar a fer publicacions a les xarxes socials. Els meus pares són musulmans i la cultura i la seva religió no els permet veure amb bons ulls aquestes coses. Tenim mentalitats totalment oposades, i encara que no volien que ho fes, jo vaig continuar endavant. Quan vaig aconseguir tanta repercussió, es van adonar que era el que m’agradava i el que m’omplia. Tot això ho vaig aconseguir gràcies a que els meus amics i la meva parella van confiar en mi, i al meu esforç. Com bé t’he explicat, el camí no ha estat fàcil, però l’he anat superant.
