Dilluns, 20 maig 2024
spot_img
IniciDEPENDÈNCIAEl Suprem fixa que la mort de la persona dependent no tanca...

El Suprem fixa que la mort de la persona dependent no tanca el dret dels seus hereus a rebre despeses avançades

La Sala desestima un recurs de la Junta d'Andalusia i dóna raó a la filla i tutora d'una dona en situació de dependència reconeguda que va morir sense que l'Agència d'Afers Socials i Dependència andalusa aprovés la proposta de PIA (Programa Individual d'Atenció) d'ingrés a una residència, que havien realitzat els Serveis Socials de Dos Hermanas (Sevilla)

façana tribunal suprem sentència sobre els hereus d'una persona depenent
Façana del Tribunal Suprem // Foto: Servimedia

La Secció Quarta de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (TS) ha dictat una sentència en què estableix que els hereus d’una persona dependent que mor sense que s’aprovi el Programa Individual d’Atenció (PIA) poden sol·licitar que conclogui l’expedient del Programa esmentat per percebre la devolució de les despeses avançades.

La Sala desestima un recurs de la Junta d’Andalusia i dóna raó a la filla i tutora d’una dona en situació de dependència reconeguda que va morir sense que l’Agència d’Afers Socials i Dependència andalusa aprovés la proposta de PIA (Programa Individual d’Atenció) d’ingrés a una residència, que havien realitzat els Serveis Socials de Dos Hermanas (Sevilla). Després de morir, l’Administració va arxivar el procediment en tràmit per pèrdua d’objecte.

La qüestió d’interès casacional per a la formació de jurisprudència que es planteja la Sala en aquest cas és “si el dret que ostenta la persona afectada per una situació de dependència abans de l’aprovació del PIA és transmissible als hereus en el moment de la seva mort als efectes de percebre els serveis i les prestacions corresponents a la dependència com a conseqüència de la dilació de l’Administració en tramitar l’expedient”.

El tribunal explica que la mort d’aquell a qui se li va reconèixer el dret a tenir la condició de persona en situació de dependència extingeix la percepció de les prestacions un cop concretades i aplicades.

Però afegeix que, “si estant pendent l’aprovació del Programa Individual d’Atenció mor el que ja és titular del dret derivat de ser persona en situació de dependència, cal acceptar que neixi a favor dels seus causahavents un dret de crèdit si és que, entri tant, han estat sostenint amb els seus mitjans el que hauria estat la prestació declarada com a dret, però encara no concretada”.

Per tant -afirma la Sala- a efectes procedimentals, “aquests causahavents tenen dret que el procediment es conclogui amb l’aprovació del Programa Individual d’Atenció per concretar la prestació a què hauria accedit el beneficiari si no hagués mort”. “Aquests causahavents succeeixen en la condició d’interessats en el procediment, l’interès del qual consistirà, si escau, a plantejar el reintegrament d’aquelles despeses que hagi finançat el beneficiari amb els seus recursos, o els hereus, i que si s’hagués aprovat el Programa no hauria suportat , ja sigui en tot o en part (…)”.

El cas analitzat en aquesta sentència, ponència del magistrat José Luis Requero, afecta una dona amb una hemiplegia, que necessitava atenció continuada per a totes les necessitats bàsiques de la vida diària, estava al llit les 24 hores del dia i havia estat declarada la seva incapacitat absoluta. A causa de la seva hemiplegia i la impossibilitat de la seva família per atendre-la, va ingressar en una residència privada, la plaça de la qual suposava un cost de 2.150 mensuals.

Una filla seva, com a tutora i representant, va sol·licitar el juliol del 2017 el reconeixement de la situació de dependència de la seva mare, que se li va reconèixer gairebé un any després, el juny del 2018, en un grau III. Els Serveis Socials de Dos Hermanas (Sevilla) van presentar al desembre davant l’Agència d’Afers Socials i Dependència a Andalusia la proposta de PIA d’ingrés d’aquesta dona en una residència per a gent gran assistida de la província de Sevilla.

Després de la mort de la dona, el març del 2019 sense aprovar-se la proposta de PIA, l’Administració va donar per acabat el procediment d’elaboració d’aquest Programa i va arxivar les actuacions el juliol d’aquell any. La filla i tutora de la víctima, després d’esgotar la via administrativa, va recórrer als tribunals per denunciar que l’Administració havia incorregut en inactivitat en no resoldre el procediment en el termini de sis mesos.

Un jutjat de Sevilla va estimar en part la demanda de la família i va anul·lar la resolució adoptada perquè considera que es va haver de concloure l’expedient. Va declarar l’existència d’inactivitat de l’Administració per no impulsar el procediment i no aprovar en termini la resolució amb les prestacions públiques a què aquesta dona hagués tingut dret.

Va assenyalar que transcorregut el termini de sis mesos es considera aprovat per silenci el PIA proposat pels serveis socials, però va rebutjar que s’hagués de pagar el que ha abonat per residència privada a la família per entendre que la prestació de residència a la plaça no suposa que l’Administració aboni la triada per aquesta. La sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia va confirmar la decisió de la instància.

Serveis “personalíssims”

El Tribunal Suprem ara aplica el seu pronunciament a aquest cas i conclou que “les prestacions del Catàleg de serveis que regula la Llei 39/2006 són ‘personalíssimes’, entenent-se per tal que només en pot ser destinatària la persona declarada en situació de dependència; però en aquest cas hi havia proposta d’ingrés en una residència i és un fet provat que els fills de la senyora …. cobrien les despeses d’una residència privada”.

Subratlla que allò litigiós se centra en el dret de la filla i tutora de la seva mare, “que s’aprovi el Programa Individual d’Atenció: aprovar-ho és el que permetrà determinar si és possible la possibilitat de reclamar per les despeses de residència que no s’haurien hagut de fer d’haver-se aprovat el Programa amb els efectes retroactius consegüents ex disposició final primera.3 de la Llei 39/2006, en relació amb l’article 15.3 del Decret 168/2007”.

La Sala indica que la sentència de primera instància “resol que hi ha una inactivitat material contrària a dret en no aprovar-se el Programa Individual d’Actuació, i així ho declara; doncs bé, sense entrar a si hi ha en puritat un supòsit d’inactivitat material -no ho qüestiona el recurs de cassació-, el que sí que hi va haver va ser, en el procedimental, una indeguda aplicació de l’article 84.2 de la Llei 39/2015, que és rellevant, ja que de la conclusió del Programa Individual d’Actuació depenia saber l’abast del dany causat als causahavents a l’efecte de l’article 31.2 de la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa en haver assumint el cost de la residència”.

- PUBLICITAT -

Subscriu-te a la Newsletter

Per estar al dia de tota l'actualitat del món de la diversitat funcional a Catalunya

SERVIMEDIA
SERVIMEDIA
© SERVIMEDIA. Aquesta informació és propietat de Servimedia. Només pot ser difosa pels clients d'aquesta agència de notícies citant Servimedia com a autor o font. Tots els drets reservats. Queda prohibida la distribució i la comunicació pública per tercers mitjançant qualsevol via o suport.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

ÚLTIMES NOTÍCIES

Skip to content