Si bé és cert que el coronavirus ha tret a la llum la realitat i, sobretot, les febleses latents en les residències de gent gran, malauradament emportant-se vides i experiències, potser per manca de previsions però alhora, com passa sovint, s’ha fet palesa la falta de recursos en aquest sector.
També, no és menys cert que s’ha fet menor seguiment o no s’ha visibilitzat tant la situació en les residències o pisos tutelats de les persones amb discapacitat, dins els quals tant el ventall d’edat com les situacions són molt variades.
Potser es dona aquest escenari per la premissa del fet integrat dins del pensament col·lectiu la idea que, per a moltes persones, com poden ser les que tenen mobilitat reduïda; entre d’altres, el confinament sovint forma part de la seva quotidianitat, com un tot integrat per diferents entrebancs, bé sigui per condicionants familiars, per barreres arquitectòniques o per absència dels suports necessaris per a poder decidir a on o què fer.
Aquesta visió, prioritzada i condicionada per a la cura i protecció assistencial en moments sobretot de crisi sanitària, ha fet en bona mesura englobar les dades i situacions d’aquestes persones amb diversitats funcionals junt amb les dependències de gent gran, sense valorar-ne les diferències pel que fa a les necessitats. Podríem dir que, tot anat a parar al mateix sac.
Aquesta mena d’inclusió manipulada posant totes les necessitats i situacions de dependència com si fossin iguals, ha fet una vegada més, que casi no apareguin a la llum publica les realitats de les persones amb discapacitat que viuen en llars residencials o tutelars. En aquest sentit, és necessari formular-se la qüestió, de com s’ha rebut, viscut i transmès la informació entre els col·lectius diferenciats de gent gran com de persones amb discapacitat.
Més allà de les distants dades, en aquesta suposada “nova normalitat” segueixen les poc controlades necessitats d’atenció. Arran de la posada de manifest d’aquestes, s’ha creat una taula per pensar i encetar estratègies i solucions de canvi per millorar l’autonomia residencial de les persones grans i que són dependents, tot i que de nou, desconeixem si les persones amb diversitat funcional s’inclouen dins del treball d’aquesta taula, impulsada per la Generalitat de Catalunya, que malauradament, no han fet partícips a les entitats del sector. Mostra d’això és el comunicat emès per la Federació ECOM, entitat que aplega la major part d’associacions que atenen la diversitat física.
El que es fa més necessari és posar llum. Han estat 4 mesos (de moment), de confinament, comparable, al clima que hi havia en la ciutadania, amb un neguit intens per no poder sortir durant les 3 setmanes de tancament. Aquí és on convé recordar que hi ha persones que porten aquests 4 mesos sense veure el carrer, on s’han sostret els seus drets, les seves eleccions. I, el que és pitjor, sense poder rebre el caliu de familiars i amics.
Amb tot cal destacar immensament l’entrega dels professionals d’atenció socio-sanitària, com l’escalf de les entitats que donen suport. Gràcies!
Davant d’això, voldria fer una reflexió , que parla de l’impacte dels 4 mesos de confinament, on com ja he comentat abans el col·lectiu de la diversitat és molt heterogeni, el tracte per tant també ho hauria de ser. No pot ser el mateix per una persona depenent que té entre 30 i 60 anys que per una a partir dels 80 anys. Les inquietuds i necessitats psicoemocionals i d’interacció socials no són les mateixes. La distància generacional condiciona la magnitud i l’atenció que es requereix.
Pel que aquest tsunami pandèmic, encara vigent, ha de fer adonar que, si els professionals d’aquests centres necessiten assessorament i suport psicològic després de tants mesos al peu de canó, no és menor la importància d’aquest suport en les persones amb discapacitat i les seves famílies. Donat que, si per defecte ja veuen minvat la seva mobilitat i el seu marge d’acció i d’elecció per dependència física, sensorial o intel·lectual, aquesta situació es pot veure agreujada durant aquests mesos, difícils per a tothom, però on aquest col·lectiu viu un nou volum de restriccions que es sumen a les que ja hi convivien per la seva discapacitat.
Limitacions viscudes aquests moments, que encara perduraran en el temps i que potser han vingut per quedar-se, que poden afeblir la seva resiliència forjada de la pròpia diversitat funcional i de les pròpies vivències. És aquí on paga la pena posar la mirada i no cobrir tan sols els aspectes bàsics com són les activitats de la vida diària o en el fet d’ocupar el temps en tasques ocupacionals.
Anem més enllà, moltes, són i som persones que no hem arribat a la senectut, ens queda molt o poc per viure, per això hem de mirar d’aprofitar aquests dies, tot posant en valor tant el que manca com el que requereix cadascú a nivell individual com també col·lectivament per a construir un nou camí, on es contempli altres maneres de fer, de viure, de sentir, de decidir, de relacionar-se, etc… amb independència de la dependència i els suports que cada persona requereixi.
De tot s’ha de treure quelcom positiu. En aquest cas, la duresa del coronavirus i les vides que s’ha emportat, ha posat en relleu que el sistema assistencial actual no és prou satisfactori o l’idoni per a algunes persones; als pocs recursos, li hem d’afegir la també minvada autonomia personal, emocional, relacional i el dret a escollir, com pot ser el dret a viure en comunitat.
Per tot plegat, és primordial començar a crear un horitzó, on es tinguin presents les peculiaritats de cada persona amb discapacitat així com els seus drets i decisions d’acord amb la seves capacitats.
Perquè tots som iguals però diferents alhora.
“Molts dels nostres somnis semblen primer impossibles, després semblen improbables, i després, quan sumem la força de voluntat, aviat semblen inevitables” Christopher Reeve
El canvi rau en la suma de les forces!
Vanessa Fuentes – Psicòloga, integradora social, formadora i tecnopedagoga (PsicoVan)
