ECOM, entitat que compta amb més de 15 anys d’experiència amb l’assistència personal, ha reclamat al Govern català l’aprovació imminent del decret d’assistència personal, que ja estava pràcticament enllestit i a punt de ser aprovat al final de l’anterior legislatura.
A més de l’aprovació del decret, la federació de les persones amb discapacitat física i/o orgànica a Catalunya, ha demanat també que els pressupostos de 2022 contemplin ja una partida de 10 milions d’euros per serveis directes d’assistència personal per tal que unes 300 persones amb discapacitat puguin deixar de banda els sistemes d’institucionalització i poder així començar a desplegar aquesta figura a Catalunya i a garantir paulatinament el dret a la vida independent i a viure dins la comunitat.
Jornada sobre assistència personal
Aquestes demandes es van posar sobre la taula durant la jornada virtual monogràfica sobre assistència personal que ECOM va celebrar dilluns passat, i que s’emmarcava en la commemoració del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, el pròxim 3 de desembre.
En la jornada, Antonio Guillén, president d’ECOM, va ser encara més concret amb aquestes exigències i va demanar al Govern català (que va estar representat per Anna Figueras, Secretària d’Afers Socials i Famílies) que s’aprovi el decret d’assistència personal dins el primer semestre de 2022. “Demanem“que ho faci, sense discriminació d’accés per tipologia de discapacitat o edat de la persona, i amb un pressupost que permeti garantir a cada persona el nombre d’hores necessàries per desenvolupar el seu projecte de vida independent, no pot haver un topall d’hores per persona”, va dir Guillén. A aquest argument es va sumar Antonio Centeno, activista pels drets de les persones amb discapacitat, durant la seva intervenció on va dir que “con cafè para todos no va a funcionar. Una opción es poner topes –como en el Servicio Municipal de Asistencia Personal del Ayuntamiento de Barcelona- pero con la puerta abierta a la posibilidad de realizar ajustes razonables”.
“Podem seguir parlant però no retrocedim, avancem d’una vegada sinó això es fa etern; hem de sortir del bucle i avançar definitivament”, va reclamar també Guillén. “Hi ha persones que estan esperant poder rebre aquest servei, un servei que suposa poder ser persones amb capacitat de decidir, poder sortir al carrer i participar, i tenir oportunitats per desenvolupar un projecte de vida propi”, va afegir.
Per la seva banda, Facundo Chávez, assessor en discapacitat i drets humans de l’Oficina de l’Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans, va apuntar a la jornada que “una cosa que debemos aprender de la pandemia es que el sistema institucionalizado fracasó y esto no se puede dejar de lado. Ha quedado claro también que el servicio de asistencia personal es un servicio básico, no solo para el desarrollo personal sino también a un nivel más básico, para proteger el derecho a la vida. Creo que a partir de este punto ya no hay discusión de cuál es el modelo a seguir”, va dir.
Finalment Javier Arroyo, de la Oficina de Vida Independent de Madrid, va assenyalar durant la jornada “lo que no es asumible es que se sigan impulsando nuevas plazas de residencia, eso es ir en dirección contraria a la Convención”.
La qualificació professional de l’assistent personal
Malgrat que la figura de l’assistent personal ja està contemplada des de 2006 en la Llei de promoció de l’Autonomia personal i Atenció a les Persones en situació de dependència (LAPAD), encara avui el Govern estatal no ha regulat la categoria o qualificació professional de la figura de l’assistent personal, cosa que dificulta el seu desplegament territorial.
Com es va explicar a la jornada, el repte és aconseguir que es reguli la qualificació professional conforme el que s’estableix a la Convenció Internacional dels drets de les persones amb discapacitat de l’ONU (CDPD), que prioritza la pròpia persona amb discapacitat com a formadora del/de la seu/va assistent personal. El col·lectiu de la discapacitat de tot l’Estat va consensuar ja fa uns anys una proposta formativa de 50 hores on es treballin aspectes fonamentals com la filosofia de Vida Independent.
Aquesta pretensió però xoca amb les converses que s’han tingut amb l’Imserso, que apunten a què per inèrcia, i donada l’homogeneïtzació del sistema, es podria acabar fent una regulació des de la perspectiva mèdico-rehabilitadora, pròpia dels models antics d’atenció a les persones, que desvirtuarien i alterarien la naturalesa pròpia de l’assistència personal (AP).
En aquest sentit, Antonio Guillén va ser clar i contundent respecte a aquesta qüestió: “els requeriments de formació (extensa, amb paràmetres mèdico-rehabilitadors i que no tenen en compte la persona com a principal formador) han de ser revisats i canviats. 15 anys de serveis i experiència valen més que les directrius professionals que encara no han entès el servei”.
En la jornada també hi va participar Margarida Saiz, la que fins fa poc va ser cap del Departament de Serveis de Vida Independent de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat de l’Ajuntament de Barcelona, qui va explicar com va ser la gestació i l’impuls del Servei Municipal d’Assistència Personal de Barcelona. Un servei que s’ha construït de manera participada amb diferents entitats de l’àmbit de la discapacitat, entre elles ECOM, i que està alineat al que estableix la Convenció dels Drets de les Persones amb discapacitat.
Saiz va explicar que el SMAP de l’Ajuntament de Barcelona té actualment una llista d’espera de persones que estan interessades en rebre el servei. I va recordar que “per cada euro invertit en el servei d’assistència personal es té un retorn social de la inversió de 2,71 € o 3,20 €”, tal com ho va constatar un estudi fet per l’Ajuntament.
ECOM va aprofitar l’explicació del cas d’èxit de Barcelona per fer una crida als ajuntaments i la Diputació per desenvolupar i desplegar el servei d’assistència personal. Com va dir el seu president “hem de treballar per la igualtat dels territoris, no pot ser que es concentrin els serveis només a les grans ciutats”.
