Som discriminats per ser persones amb discapacitat. No és una discriminació directa i a penes explícita. És cert que tenim problemes laborals, econòmics, a l’educació i en les relacions. Som menys autosuficients i depenem de l’entorn. Però al meu parer no és adequat utilitzar el terme “discriminació”, encara que sigui sistèmica. Sento i em faig creure que no sóc discriminat.
Hi ha gent i col·lectius que viuen i fan pública aquesta discriminació i se’n aprofiten. Ho veuen com una manera de desafiar la societat i ser activista. Les dones es centren més en els treballs socials i sanitaris. Però si ho veus així, les dones són discriminades per ser dona malgrat ser més intel·ligents (treuen millors notes). La realitat és que les dones són més discriminades per tenir fills/es. Els homes a canvi són també discriminats per voler ser infermers o professors. El problema es fa més evident quan ets discriminat per diferents raons. La discriminació no sol ser per una única raó. S’interrelacionen els problemes i les dificultats.
La paraula “discriminació” com l’expressió “persones amb discapacitat” mantenen un ús negatiu implícit. Aquestes paraules solen ser esbiaixades i porten a pensar negativament les persones amb diversitat funcional. A la meva manera de veure no sóc discriminat per tenir una diversitat funcional. Sento que la conversa que determina allò que una persona amb diversitat funcional pot fer, és poc profunda, negativa, i poc realista. És determinant qui discuteix i ens representa en els problemes que patim. Sento que el meu activisme ha de ser beneficiós per a de tota la societat i incloure tothom.
És una discussió si la meva discriminació és sistèmica o personal, però penso que pateixo una discriminació no per la meva diversitat funcional, sinó per fer les coses d’una altra manera. La societat no accepta aquesta diversitat de fer coses i ho veig com una discriminació de personalitat i identitat. No sé si això és cert…i no és del tot una discussió entre l’esquerra i la dreta.
El dilema que plantejo és que les persones amb diversitat funcional no són necessàriament discapacitades. El problema són les empreses, la societat i nosaltres mateixos que no acceptem aquesta diversitat. La gent amb diversitat funcional proporciona a les empreses adaptabilitat, flexibilitat, hibridat i dinamisme. Aconsegueixen que l’empresa tingui èxit en el futur. Com ja vaig dir a l’article que vaig escriure sobre la Fageda, la diversitat funcional crea beneficis. Vull afegir que la gent amb diversitat funcional proporciona una certa lentitud i realitat al negoci. Això aporta a l’empresa una visió humana contrària al món actual hiperaccelerat de la revolució digital. Les persones amb diversitat funcional són més sensibles al món que els envolta, però també en són més resilients a les dificultats que pateixen. Per això estic a favor que la reserva del 2% dels llocs de feina a les empreses siguin legalment ocupats per gent amb discapacitat. És un benefici social. Idealment hauria de ser el 70% com a la Fageda, però encara sóc realista.
