El Govern de l’Estat va declarar el 3 de maig com el Dia Nacional de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, a instàncies del Comitè Estatal de Representants de les Persones amb Discapacitat (CERMI).
Aquesta data commemora l’entrada en vigor d’aquest tractat en tots els Estats part, inclosa la nostra. L’objectiu d’aquest dia és promoure el coneixement i conscienciar totes les instàncies, operadors, agents i grups d’interès sobre la discapacitat com una part digna i valuosa de la diversitat humana.
Ha arribat el moment d’establir les bases per al desenvolupament sostingut i robust del mandat del nou article 49 de la Constitució Espanyola sobre atenció específica a les necessitats dels menors d’edat amb discapacitat. La reforma constitucional ha obert un nou paradigma de prevenció, protecció i garantia davant la vulneració dels drets de la infància i adolescència amb discapacitat, instaurant l’objectiu de la inclusió i la defensa efectiva dels drets dels nens i nenes amb discapacitat.
Com consagra l’article 7 de la Convenció, la infància és plural i diversa, i ha de relacionar-se i interactuar com a iguals en entorns compartits, accessibles, respectuosos i inclusius, sense separacions que els apartin de la vida en comunitat. És essencial garantir que els nens i nenes amb discapacitat tinguin dret a expressar la seva opinió lliurement sobre tots els assumptes que els afecten, tant individualment com col·lectivament.
A més, la Convenció obliga a garantir que els nens i nenes amb discapacitat tinguin dret a expressar la seva opinió lliurement sobre tots els assumptes que els afecten, tant individualment com col·lectivament. Per això, és necessari assegurar que les organitzacions socials de discapacitat i les entitats que defensen la infància i adolescència els consultin, respectant el seu dret a preservar la seva identitat al si de les mateixes.
Com assenyala la Convenció, les nenes amb discapacitat solen estar exposades a un major risc, dins i fora del llar, de violència, lesions, abús, abandonament, maltractament o explotació. És essencial considerar-les en totes les iniciatives, estratègies i accions i adoptar les mesures necessàries que els permetin gaudir plenament, i en igualtat de condicions que la resta de les nenes, de tots els drets humans i llibertats fonamentals.
El dret a la salut i la garantia d’una atenció i prestacions socio-sanitàries de qualitat, que inclogui la detecció, plans de tractament individualitzats, diagnòstic precoç i provisió ortoprotèsica, són crucials per a la infància amb discapacitat, que ha de gaudir d’aquests drets de manera immediata, amb serveis integrats, sense restriccions, barreres ni dilacions.
L’atenció primerenca i el desenvolupament infantil han d’estar sempre orientats a aconseguir la màxima autonomia personal, amb la participació i decisió de les famílies, assegurant que les seves veus siguin escoltades i les seves necessitats ateses, amb suports efectius, inclosa l’assistència adequada a les famílies, mares i pares amb discapacitat per a l’exercici de les seves responsabilitats, accessibles i regulats com a drets subjectius exigibles, vinculants, universals i gratuïts per a tota la infància amb discapacitat.
L’educació, bé social de primera magnitud, és la base d’una comunitat oberta i decent. El Moviment CERMI reitera el compromís amb l’educació inclusiva de qualitat, ja que no és només una qüestió d’accés, sinó també de participació i assoliment; i amb suports efectius i personalitzats, la inclusió és l’horitzó al qual hem d’aspirar amb determinació i la col·laboració de la comunitat educativa, amb el lideratge de les administracions educatives i mitjançant el diàleg civil amb el sector de la discapacitat.
Cal oferir suport a les famílies com a promotores del dret a la vida independent, la inclusió a la comunitat i la vida familiar de la infància amb discapacitat. Per això, cal preveure i dotar de recursos les polítiques públiques de suport a les famílies amb membres amb discapacitat.
Les nenes, nens i adolescents amb discapacitat han de tenir relacions i entorns segurs i accessibles que fomentin l’autonomia, en què quedi preservada sempre la seva integritat i benestar, protegits contra qualsevol forma de violència, maltractament i abús, especialment de l’assetjament associat a motius de discapacitat, també protegits contra la privació dels recursos necessaris per al desenvolupament cognitiu, comunicatiu, lingüístic, motor i socioafectiu.
La salut i els drets sexuals i reproductius de la infància amb discapacitat han de ser respectats, i denunciats els casos de pràctiques nocives, com l’esterilització. A més, particularment les nenes i les adolescents amb discapacitat han de tenir accés a informació i a rebre educació sobre la salut i els drets sexuals i reproductius, apropiats per a la seva edat i discapacitat.
Les nenes, nens i adolescents amb discapacitat tenen dret a una imatge social positiva i respectuosa, apartada de biaixos i estereotips, com a part d’una diversitat humana valuosa en si mateixa, que generi a la comunitat consideració i estima.
El joc i l’oci són activitats de primera importància per a la infància, inclosos per descomptat les nenes, nens i adolescents amb discapacitat, que han de poder gaudir d’entorns recreatius i esportius sense barreres ni exclusions, amb els suports adequats per interactuar i participar a les seves comunitats, afavorint el lliure desenvolupament i la formació de la seva personalitat.
Les nenes, nens i adolescents en els quals, a més de la discapacitat, concorre una altra condició o factor d’exclusió (racial, ètnica, migrant, protecció internacional, família monoparental, situació socioeconòmica, comunicacional, lingüística, rural, insular o enclavaments territorials singulars) pateixen un major risc o amenaces per als seus drets. Per això, aquestes situacions de discriminació intensificada han de ser abordades de manera interseccional, per oferir protecció reforçada.
La lluita contra la pobresa infantil en famílies amb nens, nenes i adolescents amb discapacitat requereix un enfocament integral que abordi tant les necessitats immediates com les estructurals, i ha de garantir l’accés a recursos bàsics i suport econòmic específic.
Les estadístiques oficials han de reflectir la variable de discapacitat on sigui un element rellevant, diferenciat per sexe i grup d’edat, amb una atenció particular a la infància i adolescència; ha de proporcionar una imatge fidel i actualitzada de la seva realitat social, per adoptar les millors decisions legislatives i de polítiques públiques.
Les nenes, nens i adolescents amb discapacitat han de ser escoltats i tinguts en compte, i han de poder participar plenament, amb els suports necessaris, en tots els espais rellevants per al seu desenvolupament personal, incloses les organitzacions de persones amb discapacitat i les seves famílies.
Cal trencar les dinàmiques d’exclusió i els múltiples desavantatges que generen que les nenes, nens i adolescents amb discapacitat se’n ressentin en el procés d’inclusió. A l’origen d’aquest greu problema hi ha els obstacles que la mateixa societat crea, sovint resultat del capacitisme. Per tant, el canvi només serà possible en la mesura que les instàncies implicades assumeixin el seu paper i celebrin la diversitat enriquidora que aporten les nenes i nens amb discapacitat.
La infància amb discapacitat ha d’ocupar una posició de màxima rellevància a les polítiques públiques d’un país que es consideri avançat socialment i a l’agenda política de canvi dels moviments socials, tant de la discapacitat com de la infància, sectors que han de cooperar estretament desenvolupant estratègies compartides de mutu reforç.
