Podem deixar que els serveis socials siguin un negoci?

Ja fa un temps que moltes entitats socials denunciem el perill que suposarà la nova Ordre TSF/223/2018 de convocatòria per a l’acreditació d’entitats proveïdores de la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública i per a la provisió de serveis socials de l’àmbit de protecció social . En altres paraules, l’acreditació de centres assistencials com residències per a per a persones amb discapacitat, llars residències, etc…

A la premsa s’ha publicat que grans grups empresarials han entrat en aquest sector. I aquí tots i totes hauríem d’escandalitzar-nos, ja que els serveis socials no poden ser un negoci. És més, no ho són.  De fet, cal dir que no ho són per les entitats sense ànim de lucre que destinem tots els diners a una millor atenció a les persones. Però si el que es vol és treure benefici a final d’any i repartir dividends, la fórmula és molt senzilla: menys personal, pitjors productes. En definitiva menys qualitat en l’atenció a les persones.

I aquí rau la qüestió: volem això per a les persones més vulnerables? Si mai necessiteu usar un servei residencial com aquests, com voleu ser tractats? Com a persones o com a actius per treure benefici? Quan estàs en un servei residencial com aquests, vols sentir-te com a casa teva. No hi ets de vacances, hi vius perquè necessites unes atencions que a la teva llar no tens.

I malauradament el Departament de Benestar, Família i Treball ha creuat una línia que a Catalunya era inamovible: ha tret una nova acreditació per gestionar residències de persones amb discapacitat on s’hi poden acreditar empreses amb ànim de lucre. El raonament de la Generalitat és simple: la llei ho marca. Però aquesta excusa es dilueix quan veus altres comunitats autònomes que han blindat aquests serveis a les entitats sense ànim de lucre.

banner-electium_300x250-V3_nou copy

Les entitats portem molts anys lluitant per uns serveis professionals, pròxims i centrats en les persones. Juntament amb l’Administració, durant molt de temps hem treballat conjuntament creant un model social i sent un territori referent i admirat per a la gran majoria.

I és que al final és això. Un país demostra com és amb la manera de tractar als col·lectius més vulnerables. Quin país volem ser? Com voldríem ser tractats quan necessitem un recurs residencial?

Albert Carbonell Querpresident Grup MIFAS

1 Comentaris

Deixa un comentari

La vostra adreça de correu no serà publicada


*