Evolució de la terminologia sobre discapacitat dins la legislació espanyola i efecte sobre les polítiques socials

terminologia discapacitat legislació espanyola
La terminologia ha anat variant dins la Constitució al llarg dels anys // Foto: ODF

Tota terminologia va associada a certes connotacions. L’ús d’un terme o un altre per parlar de les persones amb discapacitat a vegades genera debat, però això no és negatiu, perquè influeix en l’evolució de les polítiques socials encaminades a la rehabilitació i la inclusió social.

Dins legislació espanyola s’utilitzen indistintament els termes minusvalidesa i discapacitat. Minusvalidesa prové de minus (menys) i vàlua, que vol dir la disminució del valor que pateix una cosa. Determinar el valor d’una persona és un concepte totalment subjectiu, que varia d’unes societats a altres i d’unes èpoques a unes altres. Així doncs, podem dir que és un terme amb connotacions socials negatives, perquè suposa una depreciació de la persona, afectant àmbits tan claus en la nostra societat com el laboral.

D’altra banda, si el terme capacitat significa ser capaç de realitzar certes coses, la discapacitat suposa no estar capacitat per a la realització de certes funcions. La discapacitat es defineix com incapacitat física o mental causada per una malaltia o lesió congènita i suposa no poder realitzar determinades funcions, però no hi ha una disminució en el valor del subjecte afectat. Qualsevol persona està capacitada per a l’exercici de certes funcions i, no obstant això, pot no estar-ho per l’exercici d’altres. Actualment, es tendeix a l’ús del terme discapacitat, menys ambigu i amb menys connotacions socials negatives que minusvalidesa.

Aquesta terminologia podria evolucionar en el futur i segurament ho farà. Prova d’això és l’evolució, que al llarg de la història s’ha observat en els termes emprats dins la legislació espanyola. Si els revisem, des dels seus inicis fins a la promulgació de la Constitució de 1978 veurem que per exemple, en 1910 es parlava d’anormals, entenent el col·lectiu com no normal. Un altre dels termes que li van seguir, va ser el d’inútil, que és no útil o que no serveix per a res. D’altra banda, els malalts mentals eren coneguts com a malalts psiquiàtrics. Un psiquiàtric és una institució, un hospital específic per a malalts mentals. Parlar de malalts mentals com a malalts psiquiàtrics comporta una sèrie de conseqüències que es tradueixen en una línia de política social de (no) rehabilitació i integració determinada. Com és obvi, la política social adoptada, no afavoria la normalització social d’aquestes persones. Posteriorment, es va donar pas als termes de subnormal (per sota del normal), invàlid (no vàlid) i el de deficient (defectuós, incomplet).

Mirant cap enrere és evident que la terminologia emprada ha estat, al llarg de la història ofensiva i, potser més que intencionadament, hagi estat conseqüència de falta d’informació, reflexió i comprensió. D’altra banda, alguns autors afirmen que abans, bona part dels programes anaven dirigits a persones en edat escolar o laboral, on importava molt el problema de l’origen, deixant fora els problemes funcionals de la gent gran. Ara, el procés d’envelliment ha posat en un primer pla la intersecció entre discapacitat i envelliment. Així, amb el pas dels anys hem viscut canvis socials en l’ús del llenguatge i d’acceptació de la diferència que han anat acompanyats d’una evolució cap a la inclusió social. Més enllà del debat, avui sabem que el més important és parlar de persones, persones amb discapacitat o amb diversitat funcional i, a partir d’aquí el debat pot seguir enriquint la definició d’aquest col·lectiu per seguir evolucionant en la formulació de polítiques socials.

Font: Observatori de la Discapacitat Física (ODF)

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.